Como valoramos en el Institut Catalá del Peu las sobrecargas de gastrocnemios y sóleos.

Un dels motius més freqüents pel qual ens sol·liciten visita per podologia esportiva en el Institut Català del Peu és degut a la sobrecàrrega muscular en gastrocnemis o sóleos.

Aquest tipus de problemàtica és molt habitual en esportistes, especialment corredors. Es fa fonamental una valoració podològica esportiva per a poder determinar a quins factors intrínsecs i extrínsecs de l’esportista són deguts les sobrecàrregues. És a dir, si és degut a problemes biomecànicos d’alguna articulació, problemes biomecánicos del peu (o el que comunament es coneix com una “mala trepitjada”), si és degut al calçat inadequat, una planificació inadequada, falta de força, tècnica de carrera inadequada, etc. Així que l’ideal és fer un treball multidisciplinari per a poder analitzar tots aquests factors i poder donar solució a l’esportista. I així és com treballem en el Institut Català del Peu.

Abans de continuar, expliquem breument que els músculs sóleos i gastrocnemis pertanyen al grup muscular tríceps sural. On els gastrocnemis són els encarregats de moure el turmell-peu en, principalment, flexió plantar del turmell i sóleos són estabilitzadors del peu-turmell, sobretot en els impactes. En el corredor són estructures molt importants per a estabilitzar el peu-turmell en els impactes i crear l’impuls del cos durant la fase última del suport unipodal. Quan el peu-turmell té uns certs problemes biomecánicos en impactes com en el running, els gastrocnemis i sóleos solen treballar de manera inadequada i lleugerament fora dels seus rangs òptims de treball.

La nostra experiència en el Institut Català del Peu ens ha demostrat que, bé sigui per una biomecànica inadequada en el turmell-peu o per una desalineació articular en altres articulacions i, per tant, biomecànica inadequada en aquestes articulacions, es donen estàs sobrecàrregues on la majoria dels corredors responen davant elles cometent un error molt comú. Es tracta de treballar la força d’aquestes estructures musculars que se sobrecarreguen. L’error és pel fet que estem sotmetent a una major càrrega de treball a aquests músculs quan la problemàtica principal és que existeix una sèrie de desajustaments biomecànicos que fan que altres musculatures a altres nivells articulars no treballin adequadament (a vegades també per falta de treball de força o activació muscular correcta) i fa que gastrocnemis o sóleos hagin de fer majors esforços per als quals no estan preparats. Com a conseqüència, apareixen aquestes sobrecàrregues musculars. Cal recordar que un corredor cansat sempre intentarà arribar a la seva meta sigui el cansament que sigui i serà movent els seus peus, per tant, sempre amb l’acció mecànica de sóleos i gastrocnemis. Per tant, l’error comú és treballar més la força de sóleos i gastrocnemis (per tant més càrrega de treball durant els entrenaments) en lloc d’entrenar aquests altres músculs que es fatiguen ràpid o no sé activen correctament. En el corredor això es fa molt més evident i dolorós pels impactes en el contacte, on els sobreesforços d’aquests músculs arriben a punts on l’amortiment de l’impacte és molt deficient, propiciant encara més aquestes sobrecàrregues.

Quan l’esportista acudeix a la recerca d’una anàlisi esportiva podològica al Institut Català del Peu , el primer que fem és fer una exploració completa del peu (en llitera, en càrrega sobre el podoscopio, en la plataforma de pressions…), incloent-hi l’estudi de la marxa en estàtica i dinàmica, per a posteriorment realitzar altres proves en la resta d’articulacions del cos i sobre accions esportives (depenent del cas) coneixent ja per endavant la possible conseqüència que té el peu sobre la biomecànica del peu i la resta d’articulacions. És a dir, ja sabem si el tipus dempeus i trepitjada serà el desencadenant de possibles problemes biomecánicos que, segons la seva índole, poden ser l’origen d’aquestes sobrecàrregues musculars. La resta de proves que realitzem són per a detectar rangs de mobilitat escurçats, nivell de flexibilitat, força i nivell tècnic sobre l’execució d’accions esportives com el running, ja que aquests factors seran determinants i claus perquè donin lloc a aquestes sobrecàrregues, sobretot si hi ha un problema biomecánico al peu-turmell i el prenem com un possible desencadenant. I és que, si hi ha una desalineació entre el turmell-peu, és molt probable que afecti l’alineació articular del genoll i, conseqüentment, en maluc. És a dir, aquestes articulacions es podrien desalinear a partir del problema biomecánico al peu-turmell. Per tant, les musculatures no estaran treballant adequadament a diferents nivells articulars i es produeixen aquestes sobrecàrregues musculars molt comunes en sóleos i gastrocnemis. I, com podem córrer encara que no activem correctament o en tot el seu potencial un gluti mitjà o un gluti major, i seguirem moviment els nostres peus sota l’acció mecànica de sóleos i gastrocnemis malgrat la fatiga general, la qual cosa realment ocorre que aquests estaran assumint un major esforç per aquests músculs que no treballen bé. Per això, comentàvem abans que és un error molt comú creure que s’ha de treballar més la força de sóleos i gastrocnemis perquè se sobrecarreguen. El que realment ocorre és que els hi fa treballar per sobre de la seva preparació mecànica muscular.

Quan finalment tenim clar on està el problema que originen les sobrecàrregues musculars de sóleos i gastrocnemis, és a dir, si comencen al peu o des d’un altre nivell articular, prenem acció per a solucionar-lo. La solució serà un conjunt de mesures que aniran des d’una possible millora de la biomecànica del peu amb suport plantar, el treball muscular, que sempre serà una part de la solució, a treballs de millora de tècnica, força i flexibilitat. L’esportista s’emporta a casa una llista de deures amb exercicis físics, però a més sabrà com realitzar-los i com planificar-los per a crear una sessió d’entrenament amb lògica. Quan l’esportista comença a fer la seva planificació d’exercicis, és en poc temps quan es creen les adaptacions musculars suficients perquè desapareguin les sobrecàrregues musculars.