La vasculitis agrupa totes les malalties o síndromes poc comunes amb un denominador comú, la inflamació de qualsevol dels vasos sanguinis que disminueix parcialment o totalment el flux vascular.
La causa sol ser per inflamació motivada per afectació immunitària o per invasió directa de les parets vasculars per agents patògens (vírics, micòtics o bacterians). La vasculitis pot anar lligada a malalties reumàtiques com el lupus eritematós sistèmic o l’artritis reumatoide. Cursa amb febre, miàlgies, artràlgies, malestar general, infart visceral per isquèmia, pèrdua de pes, màcules vermelloses cutànies (púrpures) i insuficiència respiratòria o renal.
Existeixen onze tipus de vasculitis en funció de la grandària i localització dels vasos afectats així com de la mostra histològica mitjançant biòpsia.
Es classifiquen segons:
1. LA GRANDÀRIA DELS VASOS AFECTATS:
– Vasculitis de vasos grans (arteritis de cèl·lules gegants, arteritis de Takayasu, etc.)
– Vasculitis de vasos mitjans (malaltia de Kawasaki, poliarteritis nodosa)
– Vasculitis de vasos petits (com la crioglobulinèmia mixta o la Síndrome de Behçet). Aquestes tenen el seu origen en dos grups:
- Per ANCA (anticossos citoplasmàtics antineutròfils), com la gramulomatosi de Wegener, la Síndrome de Churg-Strauss i la poliangeïtis microscòpica.
- Per immunocomplexos com la vasculitis leucocitoclàstica cutània, la Síndrome de Schönlein-Henoch, la Síndrome Googpasture, etc.
2. PRIMARIS O SECUNDARIS
3. SOBRE LA BASE DELS MECANISMES PATOGÈNICS.
Es diagnostica mitjançant l’examen físic, biòpsia, angiograma i anàlisi sanguínia.
El tractament d’elecció són els glucocorticoides (prednisona) o esteroides. La dosi i durada dependrà de la gravetat del tractament. Es poden utilitzar altres medicaments immunosupressors amb menys efectes secundaris que els glucocorticoides tals com la ciclofosfamida, metotrexat, azatioprina, etc.
En conclusió, davant un pacient amb sospita clínica de vasculitis cutània, el primer que hem de fer és confirmar el diagnòstic mitjançant l’examen clínic, estudi analític, biòpsia o estudi radiològic (descartant la causa infecciosa). Confirmat el diagnòstic, cal establir el patró i l’extensió de la malaltia, arran de la qual, podrem classificar-la i tractar-la dins d’una síndrome primària (arteritis temporal, gramulomatosi de Wegener, Síndrome de Chung-Strauss), o bé determinar com és l’agent desencadenant. Aquest agent pot ser un antigen exogen o una malaltia subjacent que, en qualsevol cas, haurem de tractar més específicament.
