La hipermobilitat articular

Com el seu nom indica, la hipermobilitat articular o hiperlaxitud articular és causada per articulacions amb un rang de mobilitat superior al normal.

La hipermobilitat articular comporta un risc més gran de dislocació articular. Aquest moviment més gran de l’habitual es realitza sense esforç excessiu i sense cap molèstia.

En nens afectes d’hipermobilitat articular observem uns lligaments febles que comporten un risc d’artritis a llarg termini, dislocació d’articulacions i distensió muscular. La laxitud lligamentosa en excés pot comportar en nens modificacions del peu com per exemple l’aplanament o la presència de galindó congènit. En adults, la hipermobilitat pot anar acompanyada de dolor en músculs i articulacions, tendinitis, capsulitis, lumbàlgies i escoliosi.

La síndrome d’hipermobilitat articular (SHA) o també anomenada Ehlers-Danlos tipus III, és una malaltia benigna que es caracteritza per una hiperlaxitud articular d’una o més articulacions i amb antecedents familiars, artràlgies o miàlgies no inflamatòries de més de tres mesos d’evolució (sense causa aparent), cruixits articulars, lesions esportives recurrents i dolors de creixement i hipotonia en nens.

La hipermobilitat articular se centra en un diagnòstic clínic mitjançant l’examen clínic. No pot ser confirmat mitjançant proves de laboratori.

Les causes de la laxitud articular són:

• La tonicitat muscular
• La laxitud del teixit connectiu
• Les hormones
• El sexe i la genètica (existeix més hiperlaxitud en dones)
• Mecànica (arran d’una cirurgia osteoarticular)

L’aspecte més determinant del rang de moviment són les propietats mecàniques dels teixits connectius que formen les articulacions. Les variacions de la laxitud articular en un període de temps, estan estretament lligades a les variacions en l’estructura i la funció del col·lagen. Les variacions genètiques en la síntesi del col·lagen poden afeblir o allargar els teixits tous.

El tractament de la síndrome d’hipermobilitat articular consisteix a prevenir complicacions com el dolor o les lesions repetitives, ja que, en tractar-se d’un problema genètic, no existeix un tractament definitiu.

Els tractaments més comuns en una fase aguda són el repòs, l’ús de fèrules, kinesioteràpia o l’ús de medicaments analgèsics i antiinflamatoris. En una fase crònica és recomanable la valoració del reumatòleg per descartar altres malalties encobertes (Ehlers-Dantos, tipus vascular, Síndrome de Marfan, fibromiàlgia, etc.) .

Observem els diferents rangs d’hipermobilitat d’un dit, prenent com a referència un mateix cas clínic.