La síndrome de Charcot. Clínica i tractament

La síndrome de Charcot és una neuropatia perifèrica degenerativa, crònica i progressiva que afecta una o més articulacions perifèriques. La patologia es desenvolupa per falta de propiocepció sensorial i nocioceptiva normal en les innervacions de les articulacions del peu i turmell.

La diabetis mellitus amb un elevat nivell de glucèmia en sang mantingut en el temps provoca dues de les causes d’aparició de la neuropatia: lesió nerviosa i anomalies en la circulació vascular. No obstant això, existeixen altres condicions sistèmiques que la poden provocar com a neuropatia perifèrica.

Sovint com a resultat d’aquesta pèrdua sensorial i el seu respectiu dany de vasos sanguinis, les articulacions del peu estan sotmeses a traumatismes i lesions repetitives que originen un efecte neurotraumàtic que danya progressivament articulacions, lligaments, cartílags i ossos.

La detecció precoç i l’inici de la síndrome de Charcot és primordial a l’hora d’evitar amputacions. Per tant, és imperatiu establir un control estricte dels pacients de risc i reconèixer els primers signes d’artropatia en persones amb diabetis, començant per l’educació del pacient en inspecció i cures diàries adequades i control exhaustiu de la glucèmia.

La progressió de la síndrome de Charcot pot ocórrer en qüestió de setmanes o mesos, amb origen en un trauma menor lligat a la pèrdua de percepció del dolor i posició del peu que doni lloc a lesions repetitives en una o més articulacions produint que es fragmentin i es destrueixin.

Els símptomes inicials poden incloure: dolor lleu, edema, eritema, augment de temperatura local i inestabilitat articular. En etapes posteriors, luxacions i deformació del peu i del turmell: col·lapse del peu medial (peu pla i peu balancí) i deformació dels dits.

La pressió anòmala provocada per les deformacions pot produir lesions o úlceres que, a causa de la insensibilitat, tendeixen a fer-se més grans i profundes abans de ser detectades. A més, si la glucèmia no està controlada, hi ha més probabilitats d’infecció i més dificultat per a combatre-la.

El millor tractament és una bona prevenció de complicacions. En primer lloc, repòs de l’extremitat afectada, descarregant així el pes en el membre durant la fase aguda de la malaltia per a evitar fractures i úlceres. La immobilització s’haurà d’anar revisant periòdicament sobre la base de l’edema, l’eritema i la temperatura.

El tractament agut consistirà en l’enguixat del peu i turmell amb la finalitat de disminuir la inflamació i protegir els ossos. El tractament quirúrgic es reserva per a deformitats òssies que impliquin més risc d’úlceres per al pacient o en fractures inestables i dislocacions que requereixin soldar eficaçment aquestes patologies.

Una vegada finalitzada la fase aguda, serà important l’ús de calçat adequat, així com de suports plantars per a evitar punts de sobrecàrregues que ens poden propiciar l’aparició d’úlceres.