La cicatriu és una alteració dèrmica permanent com a conseqüència d’una lesió i reparació d’aquesta. Està formada per teixit fibrós que substitueix la pèrdua de teixit i que uneix les solucions de continuïtat.
Hi ha 4 fases en el procés de cicatrització.
• Inflamatòria. Augment de la vascularització i per tant de les plaquetes, ajudant així al tamponament de la ferida.
• Proliferativa. S’acumula col·lagen i fibrina regenerant i tibant la ferida.
• Remodelació. Es reabsorbeix el col·lagen augmentant la força tensional. És la fase més llarga de la cicatrització.
• Contracció. L’àrea de superfície cruenta disminueix amb la reducció concèntrica de la grandària de la ferida.
Els factors que estimulen el creixement del teixit cicatricial són:
a) El tractament agut, el tancament de la ferida sense tensió, el control de la infecció i el desbridament de la ferida.
b) L’edat. En individus joves existeix major risc d’hipertròfia de la cicatriu.
c) La profunditat de la ferida.
d) El tipus de pell. Els individus pèl-rojos tenen una prevalença molt elevada, seguits d’individus amb la pell fosca.
i) Malnutrició.
f) Alcoholisme i tabaquisme.
Les cicatrius poden tenir complicacions estètiques i funcionals per al pacient.
La classificació de les cicatrius es divideixen en 5 tipus:
1. Cicatriu hipopigmentada. La cicatriu té un color més clar que la resta de la pell per la incapacitat de produir melanina en aquesta zona a causa del traumatisme originat.
2. Cicatriu hiperpigmentada. La cicatriu és més fosca. Es presenta en cicatrius superficials. És conseqüència d’un major grau de melanogènesi unit al procés inflamatori de reparació.
3. Cicatrius hipertròfiques.
4. Queloides.
5. Un altre tipus de cicatrius, com les retràctils, atròfiques, etc. Aquest tipus de cicatrius es troben lleugerament enfonsades respecte a la superfície cutània per falta de formació del suficient teixit per cobrir la zona lesionada. És típic d’acné o varicel·la.
La cicatriu hipertròfica és una cicatriu localitzada a la zona traumàtica de la ferida inicial sense envair els teixits adjacents. El seu creixement s’inicia després del tancament de la ferida i es pot continuar hipertrofiant fins als 8 mesos. Les causes s’atribueixen a factors mecànics, edats joves, infeccions de la ferida, així com la localització anatòmica.
La cicatriu queloide abasta més enllà de la ferida inicial com a conseqüència de la formació anòmala de col·lagen per revitalitzar el teixit connectiu després de la lesió.
És menys freqüent que les cicatrius hipertròfiques. Comença a desenvolupar-se a l’inici del traumatisme fins al cap d’un any i pot continuar creixent sense signe d’estabilització. Apareix amb major freqüència en individus de raça fosca, dones joves, embarassades i en zones anatòmiques com el coll, les espatlles, el lòbul de l’orella o la zona de l’estèrnum. Tenen una tonalitat de color carn, rosa o vermell i sorgeixen com a conseqüència de traumatismes, ferides quirúrgiques, cremades, varicel·la, etc.
Les cicatrius queloides no solen millorar de forma espontània, mentre que les cicatrius hipertròfiques poden millorar estèticament sense necessitat de tractament.
Els tractaments més freqüents de les cicatrius queloides són la radioteràpia, la crioteràpía, el tractament làser, les infiltracions de corticoesteroides que reduiran la inflamació, així com la cirurgia estètica. Cal ser conscients que aquests tractaments redueixen la grandària del queloide però no n’eviten la desaparició total en la majoria dels casos. El criteri d’elecció d’un tractament o un altre dependrà del tipus de cicatriu i sempre valorant la relació entre beneficis i riscos.
Cicatriu hipertròfica per intervenció de Hallux Valgus.
Cicatriu hipertròfica per traumatisme.
Cicatriu hipertròfica per traumatisme.
Cicatriu hipertròfica postquirúrgica.
Cicatriu hipertròfica.
Cicatriu hipertròfica post-traumàtica.
Cicatriu plantar per autolesió en retirar-se una durícia.
Cicatriu postquirúrgica per exèresi tumoració benigna.
Mateix cas en bipedestació. Observeu la falta de teixit adjacent.
Queloide.